1.- La productivitat ocupa un espai central en les relacions laborals tradicionals. Els experts en relacions laborals han posat de manifest que la negociació col·lectiva ha tingut com a eix central, històricament, la negociació del repartiment dels guanys aportats pels augments de la productivitat. Això no significa que la negociació s´hagi acompanyat de càlculs precisos al respecte; suposa que la productivitat està o ha estat present, en alguna mesura, en les estratègies negociadores tan empresarials com sindicals. En altres paraules, la productivitat es constitueix com referència, a través d´estimacions directes, o més sovint indirectes o inclòs intuïtives a partir d´elements visibles o simbòlics, en els processos de negociació col·lectiva.
Varis aspectes han contribuït a aquesta configuració que aparella productivitat i negociació col·lectiva. D´una banda, la negociació col·lectiva ha adquirit, tradicionalment, preeminència sobretot en grans i mitjanes empreses industrials. D´altra banda, la negociació col·lectiva tradicional ha girat sobretot a l´entorn d´aspectes, com salaris, nombre d´hores de treball, mesures de seguretat, fàcilment convertibles a termes monetaris, ja sigui en ingressos per als treballadors, ja sigui en costos per a les empreses. En un i altre aspecte, la productivitat hi pot tenir cabuda. En una empresa industrial, sobretot si es tracta d´una empresa integrada verticalment en termes de producció, la productivitat pot ser un bon indicador d´eficiència productiva i inclòs de possibilitats de mercat. La productivitat, en aquests casos, permet establir una relació entre situació econòmica i de mercat de l´empresa, i capacitat per donar satisfacció i millorar condicions de treball.
Possiblement interpretacions d´aquest tipus són les que porten a la Confederació Europea de Sindicats, en el seu IX Congrés d´Helsinki de l´any 1999, a plantejar una coordinació de la negociació col·lectiva salarial a nivell europeu, a partir de dos paràmetres: la inflació i la variació de la productivitat. Les revisions salarials a partir de la inflació i els augments de productivitat han de fer compatibles, segons la Confederació Europea de Sindicats, un augment de l´ocupació amb una millora, en termes d´estabilitat i requalificació, de la mateixa. Així mateix, el Acuerdo Interconfederal para la Negociación Colectiva 2005 cita 18 vegades el terme productivitat, que és qualificat de repte bàsic de les empreses i l´economia espanyoles, i al qual vincula els augments salarials. També l´Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l´ocupació i la competitivitat de l´economia catalana es refereix en vàries ocasions a la productivitat, que situa com un aspecte central sobre el qual s´ha de basar l´augment de la competitivitat.
2.- La referència a la productivitat no és exclusiva de l´àmbit laboral: la productivitat ha estat, i segueix sent, profusament utilitzada en els estudis macroeconòmics, sobre l´economia d´un país o de la Unió Europea. Els informes al respecte ens acostumen a il·lustrar sobre les variacions de la productivitat als països europeus; essent habituals les comparacions entre ells i amb Estats Units. La mateixa Comissió Europea situa la productivitat com la clau per a la competitivitat de les economies i empreses europees (COM(2002)262final), rebent una especial atenció també en l´estratègia adoptada a Lisboa.
3.- Però, què és la productivitat? Es pot assimilar productivitat a eficiència empresarial? Es pot assimilar a bon funcionament d´una economia? Sense pretendre descobrir res de nou, recordaré quatre aspectes que defineixen i delimiten el concepte de productivitat. Primer: la productivitat és un indicador. Segon: la productivitat és un indicador que només adquireix significat en termes comparatius. Són aspectes obvis, però malauradament no sempre evidents. La comparació de la productivitat entre dos moments o entre dos àmbits implica necessàriament que les parts que es comparen (denominador i numerador en l´expressió) es plantegin estrictament en termes comparatius. És correcte comparar la productivitat del treball entre dues empreses d´automoció, quan el producte és diferent (per exemple, una empresa dedicada a fabricació de gamma alta i l´altra a gamma baixa de vehicles)? O quan la participació en la fabricació, degut als processos d´externalització, també és substantivament diferent? Té significat comparar la productivitat d´un establiment comercial amb la d´una oficina bancària, o amb la d´un taller mecànic, o amb una guarderia? Quin significat adquireix, doncs, el indicador productivitat quan estableix la comparació entre dos països amb estructures econòmiques i productives diferents, quan s´hi barregen situacions tan dispars com els exemples precedents? D´aquí el tercer aspecte a tenir present: la productivitat és un indicador extremadament complex en la seva confecció. Apareixen nombroses qüestions o dilemes a resoldre: si adoptar unitats físiques o monetàries, si es pren com referència el nombre de treballadors, les hores treballades, només la mà d´obra directa o també la indirecta, o inclòs el conjunt de la població, etc. Complexitats que esdevenen més que problemàtiques quan, en referir-nos a una economia, s´han de reconduir, tan en el numerador com en el denominador, realitats extremadament variades. En definitiva, com més es simplifica el càlcul del indicador productivitat, més gran indefinició introdueix en els resultats. En altres paraules, si la productivitat és un indicador aproximat quan s´aplica a una empresa, ho és menys quan s´utilitza per comparar empreses amb certes similituds, i resulta extremadament imprecís, sinó inexacta, quan es refereix a una economia. Finalment, i com a quart aspecte a recordar: la productivitat desconeix el conjunt de costos associats a l´activitat econòmica de la que ens informa; costos que molt rarament entren en les comptabilitats, com són els costos en salut laboral, accidents laborals, i tot el més o menys ampli espectre d´externalitats que genera qualsevol activitat econòmica empresarial, de la que n´és un exemple la contaminació.
4.- Què no és la productivitat? Preguntar-nos què no és la productivitat pot ajudar, al meu entendre, a no sobredimensionar-ne el significat. Com es desprèn del punt precedent, la productivitat no pot ser entesa com a sinònim ni com a indicador d´eficiència empresarial, molt menys encara indicador de bon funcionament i eficiència aplicables a una economia. No ho és ja que hi ha aspectes substantius relacionats amb el bon funcionament d´una empresa o de l´economia d´un país que no es reconeixen en la productivitat. No només les externalitats associades a les activitats empresarials, a les quals ja m´he referit abans. La inversió en formació, en I+D+i, actuacions encaminades a la millora de la qualitat, tots ells són altres exemples aspectes que no es perceben a través del indicador productivitat. No es pot dir, doncs, que la productivitat sigui un indicador sintètic d´eficiència, ni d´eficiència entesa estrictament en termes econòmics. Altres exemples: què passa si a un professor, o a tots els professors d´un país, se´ls hi dobla el número d´estudiants a classe? La productivitat serà un bon indicador d´eficiència? I si la seguretat social decideix doblar el número de llits per metge als hospitals? Esperem que no es faci.
5.- Per tant, és vàlid el recurs a la productivitat com indicador? Al meu entendre ho és, només quan són explicitats els seus límits: què es vol mesurar i què no es vol mesurar. Però no és un bon indicador quan s´interpreta com a indicador sintètic i se´n fan desprendre conclusions més enllà del seu significat. En altres paraules, la productivitat només es pot considerar un indicador vàlid sota estrictes pressupòsits, molt sovint oblidats, en termes de comparabilitat de les magnituds que es comparen; al mateix temps, és un indicador dèbil, que requereix anar acompanyat d´altres, a fi d´obtenir una representació no equívoca de la realitat que es vol conèixer. Com s´explica, doncs, aquest ´abús´ en l´ús del terme productivitat en anàlisis econòmiques i recomanacions polítiques? Al meu entendre, s´explica, al marge de motivacions de tipus ideològic també presents, per les enormes inèrcies que encara mantenen les formes de pensament productivistes, que estan a la base dels models tradicionals fordistes, preocupats pel creixement pel creixement, no per les formes de creixement: la quantitat no deixa espai a la qualitat i a la sostenibilitat.
6.- De la productivitat a la competitivitat: cap a un nou paradigma? L´observació del món empresarial i de les relacions socials a les empreses porta a constatar una tendència en els discursos, visible des dels anys 90, en la qual es destaca una progressiva substitució de la productivitat per la competitivitat. Sota aquesta perspectiva, la negociació col·lectiva hauria de tenir com a referència no tan la productivitat, sinó la competitivitat. Les implicacions d´aquesta substitució van més enllà de la pròpia terminologia.
Es pot dir que a nivell d´empresa la productivitat és un recurs que depèn, bàsicament, de decisions empresarials a l´entorn de les inversions i de l´organització del procés productiu i del treball; en definitiva, de la gestió empresarial. Això no obstant, la gestió empresarial està condicionada per varis altres aspectes, uns contextuals i institucionals, alguns externs a l´empresa (com les polítiques públiques, la inversió en infraestructures, sistema educatius...), i altres derivats de les actuacions dels treballadors. Així, es podria concloure que, fins a cert punt, la productivitat en una empresa està en funció de les decisions que, tot i que en diferent mesura i responsabilitat, adopten els propis actors protagonistes de la negociació col·lectiva.
En contrast, la competitivitat adquireix una altra dimensió. La competitivitat comporta situar les decisions d´uns i altres plenament i exclusivament en termes de mercat, en relació als competidors. La competitivitat reconeix només com a baròmetre al mercat. Però el mercat no sempre és un bon, ni pot ser l´únic, referent, com el reconeixement diari de la realitat posa tossudament de manifest, i com va analitzar de forma brillant Karl Polanyi (vegi´s les referències a aquest autor en aquesta mateixa revista, a finals del 2004). En aquest sentit, vincular a la competitivitat ja sigui la negociació col·lectiva en l´àmbit de l´empresa, ja siguin les polítiques públiques a nivell de país, suposa sotmetre estrictament al mercat i als seus designis aspectes claus de l´existència humana. Com diu Polanyi, deixar que el mercat sigui el principi organitzador de la societat suposa introduir uns efectes destructius sobre la pròpia societat, anihiladors del seu teixit social.
No hay comentarios:
Publicar un comentario